Ja no puc ser indiferent a la causa.
M’encoratja la submissió del poble saharaui al conflicte silenciat en el temps que transcor a l’espera. Un poble que espera justícia, entre l’esperança i la resignació i que somia amb un futur que no arriba.
És complicat redactar la inmensitat d’emocions que m’emporto del viatge. Cada dia era una nova experiència. Despertàvem pels matins amb un dolç somriure i sovint pujàvem al turonet per a veure com sortia el sol.
Sabah alkhyr , (en català – bon dia-), ja arribaven els companys, ens dirigíem a una nova aventura. Els primers matins vam visitar algunes wilayes veïnes i equipaments municipals, després, cada grup és dirigía als centres de pràctiques, on compartiem amb els joves quasi tots els matíns. Quan acabàvem anàvem a casa a dinar amb els companys d’habitació i intercanviàvem el que haviem fet en els diferents centres.
Al vespre visitàvem les diferents estructures municipals i organitzacions de la república, en aquests moments, és fusionaven les emocions… alegría, tristesa, ràbia… tornàvam a les jaimes amb el cor descolocat i ens reuniem amb els referents per a compartir com cadascú vivía l’experiència i programar el día següent.
Les nits s’aprofitàven per a fer el té amb la família d’acollida i compartir les nostres cultures i inquietuds. També sortiam a la vora de la jaima per a contemplar les estels i veure com queien les estrelles mentres parlàvam i seguíem connectant llaços.
Agraeïxo al poble saharauí, i als referents, la oportunitat de poder conèixer de primera mà la història i la comunitat de la RASD