UNA COMUNITAT EXEMPLAR
Els comiats sempre són difícils d’afrontar, cadascú ho sobreporta a la seva manera, a mi personalment em va costar, fins que no vaig entendre el fals concepte que tenim de comiat. Ho relacionem en final, tancament d’una etapa i no té per què ser així. Vaig descobrir que també podia significar començament, inici d’algun període nou a les nostres vides. Bé, pot ser una mena de consol pal·liatiu a l’enyorança però em serveix per combatre la nostàlgia que sento cap aquelles terres, els camps de refugiats sahrauís de Tindouf.
Trobo a faltar cada gra de sorra d’aquell intens desert, cada raig de sol imponent i sobretot cada persona que forma part d’aquella exemplar comunitat. Ens van acollir com si fóssim un més d’ells, ens tractaven amb un amor indescriptible. El sentiment era tan intens, que de vegades dubtava que fos real, però tan sols una mirada o una riallada d’ells et transmetien la sinceritat i la bondat de cada un dels seus actes. Ens van ensenyar valors que no s’aprenen, que els has de dur dins teu, són un exemple de lluita constant sense donar-se per vençuts i d’esperança a una causa comú.
T’enriqueixen com a persona sense voler-ho, tan sols mostrant-se tal i com són.
Quan estàs a terreny et fas milers de preguntes i et qüestiones tot el que veus. I a l’única que no vaig trobar una resposta clara va ser – Per què ells?- Cada vegada que algú pronunciava aquest conjunt de lletres es creava un silenci sepulcral darrere.
És molt injusta la situació a la que han de fer front i el conflicte en què s’han vist envoltats sense opció a dir que no. Ells t’ho donen tot i l’única cosa que et demanen és que parlem, que els hi donem veu, que fem obrir els ulls als qui no volen veure. Que faci ressò!
Ara els somio cada dia, recordo cada segon allà i animo a tothom qui m’envolta a interessar-se per la seva lluita i a conèixer una realitat a la qual no estan acostumats, sempre amb la seguretat que aquest comiat no és un final tan sols és un fins aviat.