Obrir els ulls, preguntar-te quina hora deu ser i sense trobar resposta empènyer la petita «porta» de la haima per quedar atrapada en aquell gegant daurat, un sol que cremava i et tancava les parpelles en mil·lèsimes de segon. Ja no quedava res d’aquelles primeres sensacions de fred i foscor de la nit anterior.
En uns minuts comencen les abraçades i petons, la calor, i ja no del sol, sinó de la gent que t’espera impacient, que posa en tu les esperances del seu poble. Tots aquells nenes que sense cap interès s’apropen corren a preguntar-te qui ets, com estàs i infinitat de preguntes que no em cal entendre per compartir l’estona amb ells.
Passen els dies, i les coses van agafant forma, començo a pronunciar noms estranys sense travar-me la llengua, a córrer descalça sense entrepusar amb aquelles pedres punxegudes que trepitjaves passa a passa, començo a conèixer histories de la gent que m’envolta, cada paraula que sento va lligada a un gran somriure, i és realment increïble.
Somriuen sabent que a ningú li importa, que ningú farà res per evitar tot el que passa.
Recordo pujar a un turonet, des d’on es veia gran part del campament. Era preciós veure les Haimes, les cases, els hospitals, les madrasses… Tot, absolutament tot, a mà de totes aquelles dones que es van quedar per defensar la família, i que ara, 41 anys més tard representen una societat Matriarcal, amb poder, reconeixement i respecte de l’home.
Pensant-ho millor, perquè no haurien de somriure? Creuen en la seva lluita, en el poder del poble Sahrauí, i no només hi creuen: ho demostren. Allí no es prepara, s’actua, es fa el que faci falta amb el que hi ha, sense pensar-hi gaire, lluny dels egoismes i arrogàncies que es respiren per aquí. A ningú li passa pel cap preguntar-se si ho utilitzarà, quant temps trigarà i molt menys si arribarà a cobrar. Simplement ho fan per la gent, pel poble, per tots aquells que vindran.
Sorprèn veure que com menys tens, menys necessites i més fas.