SENTIMENTS EXTRAORDINARIS, VIVÈNCIA INOBLIDABLE
Estic escrivint un text sobre la meva vivència als camps de refugiats saharauís, concretament al d’Auserd, i m’estic adonant que part del meu cor, dels meus pensaments s’han quedat allà, per quan hi pugui tornar…
Mai hagués pogut imaginar que marxar lluny de casa, amb persones que en gran majoria desconeixia i entrar a viure amb una família dels que només en sabia el nom hagi passat a ser l’experiència més meravellosa que he viscut mai. Estic immensament agraïda a tots els referents per aquest projecte i que jo hagi pogut formar-ne part.
Ara més que mai puc entendre l’expressió “No pots entendre el que és fins que no ho has viscut”. Teníem informació de la situació política que viuen el sahrauís, el perquè no poden tornar al seu territori, al seu lloc d’origen, sabíem com van ser valents i valentes per lluitar pels seus drets i per construir un nou lloc per a poder viure temporalment (i ja hi porten vivint 41 anys), però l’impacte del primer dia és inimaginable.
Recordo com si fos ahir, el primer dia quan ens vam despertar al matí. Vaig ser la primera en obrir la porta de la caseta feta de xapa on dormíem i veure on estava, veure que ja estava al campament. Em va inundar una emoció, com d’angoixar però a la vegada de voler tenir contacte amb tothom, que no sé com descriure-ho. Però sé que vull tornar-la a sentir.
Vaig conèixer tantes coses, vaig experimentar tantes vivències, vaig sentir tantes emocions que puc afirmar que allí vaig ser completament feliç. En cap moment vaig tenir la necessitat de voler tenir el mòbil, la televisió, el meu llit o un vàter… Només volia el contacte amb les persones: jugar amb els infants (mai havia vist un riure tan bonic com el d’ells), conversar amb els adults per intercanviar coneixements i opinions, xerrar amb el meu grup per saber més d’ells i elles…
Agraeixo a totes les persones que vam estar als campaments, tant als sahrauís com als lleidatans, per fer que l’ambient fos d’afecte i respecte, quan tots sabíem la realitat que els ha dut a viure allí i el perquè nosaltres hi érem. Aquest fet podria porta-nos a pensar que hi hauria distància, fredor entre nosaltres… però va ser tot el contrari. Les abraçades “lleidahauís” formaven part de l’experiència; l’energia per començar el dia, l’estabilitat per continuar-lo i la calma per anar a dormir. Em sentia estimada i sabia estimar.
En resum, aquest viatge m’ha servit per saber la realitat que viuen els sahrauís i així poder fer d’altaveu de totes aquelles persones que estan vivint una situació injusta i necessiten el nostre suport i recolzament perquè puguin tornar al seu territori (no a un territori que diuen que és d’altres). Per altra part, m’ha ajudat a conèixer-me millor i això fa que sigui més valenta i lluitadora (a dir el que vull i no vull a la meva vida).
Gràcies per tot això i més.
Ester Planes Mesa.