Vam arribar de nit, encara no érem conscients del que ens envoltava, veiem algun punt de llum però no la immensitat del que teníem al nostre voltant. La lluna i un cel ben estelat ens acompanyaven.
És molt difícil explicar amb paraules tot el viscut, cal experimentar-ho per poder-ho entendre.
La família ens estava esperant amb un gran somriure a altes hores de la matinada, vaig sentir com si arribés a casa meva des del primer moment, i en això es va convertir, en casa meva, en la meva família.
A primera hora del matí vam poder comprovar la gran quantitat de haimes i, per tant, de persones refugiades que hi havia. El cor se’m va encongir. Durant el dia vam poder anar
coneixent el campament, vam poder parlar i compartir les diferents experiències, em va fer molt feliç totes i cadascuna de les reflexions de totes nosaltres, les emocions estaven a flor de pell.
Van anar passant els dies i en cap moment vaig trobar a faltar “el meu món”, ja que tenia tot el que necessitava. Vam aprendre a compartir estones, a estar amb la nostra família, parlar amb
els més grans i jugar amb els més petits. Veure les seves cares d’il·lusió t’omplia els dies de felicitat.
Va ser una experiència que no podré oblidar mai, he pogut viure moltes sensacions. Dos dels moments que mai oblidaré són: un el moment en que jo reflexionant un dia, les llàgrimes es van
deixar caure per les meves galtes, en veure i sentir la hospitalitat que tenen envers els altres, tenen un cor que no els cap a dins. Un altre moment és el dia en que ens va tocar dir fins aviat a la nostra família. Saber que s’han de quedar en un lloc on no volen estar va ser molt dur.
Gràcies sahrauís per ensenyar-me a ser més persona, a valorar les petites coses.
Gràcies Sàhara Ponent per donar-me la oportunitat de poder viure aquesta experiència.
Gràcies companyes per acompanyar-me en aquest viatge.