Tristesa i dolor. Amor i alegria. Quants sentiments i que dificil gestionar-los. La situació em supera, no diré el contrari. Estic enfadada i molt dolguda per tot el viscut dins dels campaments. Injustícies molt dificils d’empassar i de comprendre. Més de 45 anys amb l’esperança corrent per les venes, i no decauen, lluiten pels seus valors i per la seva llibertat, quin signe d’admiració més maco.
Esperança per que la seva causa sigui escoltada, per que la seva lluita no sigui envà, per la lluita d’un referendum d’autodeterminació… Els interessos dels paisos que envolten el Sahara són més importants que la vida de tantíssimes persones… i això deixa molt que desitjar.
El Sahara es un territori ric, amb recursos suficients i això es el que els fa mes vulnerables.
Tanco els ulls i recordo a tanta gent, deixo una familia que m’ho ha donat tot, unes rialles inigualables i uns plors tant durs que mai podré ni voldré oblidar.
Pedro, gràcies per deixar-nos compartir aquest viatge des del teu punt de reflexió, has fet d’un viatge “divertit” un viatge de coneixença i d’aprenentatge asegurat. Molt dur a estones, pero molt enriquidor. Mai sabré com acabar de parlar d’aquest tema, nomes ens queda lluitar des de aquí, moure fils i procurar aportar el granet de sorra que poc o molt pugui ajudar a la població Saharaui a sentir-se escoltats, a invertir el temps en coses productives i a formar-se ja que el dia de demà serà imprecindible.
Gràcies a les persones que han fet d’aquest viatge un aprenentatge vital. La vida us retornarà d’alguna manera tot el que eu fet per nosaltres.
Sou or, sou vida… quina sort la nostra d’haver-nos creuat en el vostre camí. SAHARA HURRIA