L’Aran Ros als campaments.

Camp de refugiats del Sàhara, 2020.
11 dies per descobrir una realitat fora de tot el que ens envolta, marxar sense movil, sense rellotge ni cámara. Anar a conèixer, observar i escoltar. És tot el que cal.

160.000 persones són les que viuen allà, sense vot a elegir ser-hi, es van veure obligats a néixer allà, coses de l’atzar, ens podria haver passat a quinsevol, però no hem sigut nosaltres, són ells, jo tinc la sort de ser aquí, de tenir-ho tot.

I per què ells? M’ho preguntava tots els matins, al despertar i sortir fora, veure tot un desert, ni una gota d’aigua, tot desfet.

Es veuen obligades a viure en unes condicions pèssimes, sense recursos i sense llibertat!

Porten 45 anys lluitant per un referèndum, només busquen que els escoltin, que els hi donin les seves vides, aquelles que els hi han tret, tot per què uns quants siguin més rics, no demanen res, simplement ser lliures, poder viure com quinsevol persona és mereix, poder banyar-se a les seves platges.

Fins que no ho he vist amb els meus propis ulls, no era conscient del que el nostre país a fet a persones que són totalment innocents, no tenen res i t’ho donen tot, per això faig una crida, necessitem fer algo, ens necessiten!

No ens faig responsables a nosaltres, però si  que ha sigut el nostre país qui els ha abandonat, per tant és responsabilitat nostra moral que poguín tornar al Sàhara, a casa seva!

SÀHARA LLIURE!

SÀHARA HURRIA!

Campo de refugiados del Sàhara, 2020.

11 días para descubrir una realidad fuera de todo lo que nos rodea, irse sin movil, sin reloj ni cámara. Ir a conocer, observar y escuchar. Es todo lo que se necessita.

160.000 personas son las que viven allí, sin voto a elegir estar, se vieron obligados a nacer allí, cosas del azar, nos podría haber pasado a cualquiera, pero no hemos sido nosotros, son ellos, yo tengo la suerte de estar aquí, de tenerlo todo.

Y por qué ellos? Me lo preguntaba todas las mañanas, al despertar y salir fuera, ver todo un desierto, ni una gota de agua, todo deshecho.

Se ven obligadas a vivir en unas condiciones pésimas, sin recursos y sin libertad!

Llevan 45 años luchando por un referéndum, sólo buscan que los escuchen, que les den sus vidas, aquellas que les han quitado, todo para que unos cuantos sean más ricos, no piden nada, simplemente ser libres, poder vivir como cualquier persona se merece, poder bañarse en sus playas.

Hasta que no lo he visto con mis propios ojos, no era consciente de lo que nuestro país a hecho a personas que son totalmente inocentes, no tienen nada y te lo dan todo, por eso hago un llamamiento, necesitamos hacer algo, nos necesitan!

No nos hago responsables a nosotros, pero si que ha sido nuestro país quien los ha abandonado, por lo tanto es responsabilidad nuestra moral que puedan volver al Sahara, a su hogar!

SÀHARA LIBRE!!!

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies