Després de moltes hores de viatge vam arribar als campaments. Por, inseguretat, incertesa… però un cop vaig baixar de l’autocar un escenari d’estrelles m’acollien i protegien de totes les pors.
Al matí, al despertar, la Jadyuni m’esperava amb els braços ven oberts. Aquella abraçada va fer que em sentís com a casa, que allà no estava sola. Deu segons després, vaig córrer cap a la porta,10 minuts sense saber que dir, on mirar ni que fer però una petita veu em va dir “Fidini, fidini” amb els braços ven oberts. La petita Mena em va treure del no saber que fer, on mirar ni que dir perquè l’alcés i em regalés un dels seus somriures.
Cada dia visitàvem alguna cosa; hospitals, museus, dunes… Però per mi, els millors van ser els dies de pràctiques. El meu lloc era el Centre de discapacitats. L’acollida va ser perfecta, els nens i nenes estaven feliços de que nosaltres estiguéssim allà i la Suadu ens va deixar fer tot el que volguéssim. Treballar amb ells va ser impressionant.
El dia a dia allà no és fàcil, hi ha moltes hores per pensar i sobretot per veure i descobrir diferents sentiments i sensacions. Tot això que tenim aquí i no valorem, allò que ens acompanya en el nostre dia a dia… És bo? És dolent? Realment necessitem tot allò que tenim?
Sé que allà tinc una família, gràcies a tots aquells que formeu el poble Sahrauí. Ens vam sentir com a casa!
Gràcies referents per confiar en nosaltres.
Ariadna Caparroz