La confiança.
Tot comença amb una anècdota a l’aeroport de Barcelona que no explicaré, i va anar prenent forma al llarg del viatge. En aquell moment no n’érem conscients però el grup de referents havia confiat en nosaltres per fer aquest viatge i al tornar no sabríem com donar-los-hi les gràcies.
Arribem al campament de refugiats i algú que no ens coneix de res confia en nosaltres i ens obre les portes de casa seva. L’endemà ja ens sentim part de la seva família.
Desperto en mig del no-res i la Tislm,una nena que no sap qui sóc, ve corrents cap a mi cridant ‘Fidini!’ confiant en què l’agafaré en braços. La primera abraçada que em fa i ja m’ha lligat a ella per sempre més.
Anem al museu de la resistència i allà conec al Lebsir, un home que m’explica el seu passat. Quan ni tan sols tenia 5 anys va perdre als seus pares a la guerra i va haver de viure sol fins als 15, moment en què va haver de fugir i no va poder tornar a la seva terra fins al cap de 20 anys. Ara viu en un campament de refugiats, molt lluny de la seva única filla. Començo a plorar i és ell qui m’ha de consolar a mi. L’últim que em diu és: tranquil·la, confio en què algun dia ens tornarem a veure i per fi el meu poble serà lliure.
