La Ingrid Padullés als campaments

Tinc tants sentiments contraposats.

Veure que tot aquí segueix igual i que ja no sóc la mateixa, em provoca una confrontació de pensaments que no puc d’escriure en aquestes linees.

Em cauen les llàgrimes, cada vegada que tanco els ulls encara em trobo allà, veient la llum del sol sortir il·luminant caseta per caseta i poc a poc el cel i la llum abrassant tots els campaments. Escolto els galls cantar. Encara sento el silenci de la nit. El vent com mou l’arena. Encara vec els somriures de totes les persones que saludava amb el signe de victòria des de la finestra de la pikap del Sale quan tornavam cap a casa el Mou després d’una visita. Encara els meus pensaments em transporten enmig d’una assemblea en la qual el Pedró ens feia reflexionar i treure el millor de cada una de nosaltres.

Em sento impotent, nostàlgica, rabiosa i melancòlica, sóc com un refresc que l’obres després d’haver-lo sacsejat. Ara puc afirmar que la Ingrid que va marxar no és la mateixa que ha tornat. Hi ha hagut una transformació en la forma en la que vec la vida.

M’enduc tants valors i en reafirmo tants d’altres. Ha sigut un viatge meravellós ple d’aprenentatges, però per contra a sigut un xoc de realitat, d’una realitat que viuen milers de persones, una realitat molt dura que fa molts i molts anys que dura i continua, i que no hi prevec un final. Tot i així, l’esperança és l’ultim que s’ha de perdre i menys ells. Esperança per a que la seva causa sigui escoltada, esperança per que la seva lluita no sigui envà, per tal que la comunitat internacional els hi permeti fer un referèndum d’autodeterminació. Sembla molt fàcil sí, un cop escrit, però és tot un entramat d’interessos que fan que la situació sigui difícil de resoldre.

El Sàhara és un territori increïblement ric en recursos naturals, i això és el que el fa tant desitjable i l’hagi fet tant desitjable durant molts anys, ja que ha sigut un territori que ha sofert varies ocupacions, abans que la marroquina i l’espanyola, altres països van posar enclavaments comercials per tal de poder disfrutar de la seva riquesa natural. La seva gran mina de fosfat, la gran biodiversitat marina i el gran banc de pesca són els recursos que els països volen arrancar de les mans de la seva població. És un país d’una naturalesa absoluta, fet que sigui tant suculenta als ulls dels que tenen més poder al món. El monarca marroquí, Espanya, UE i tota la Comunitat Internacional volen repartir-se el gran pastís que significa el Sàhara i enriquir-se a costa seva i de la seva població.

Que la seva lluita no sigui invisible. Que la seva lluita és converteixi en victòria.

L’últim que em queda per escriure és un gràcies. Gràcies a totes les persones que han fet possible que aquesta experiència hagi sigut meravellosa davant d’una realitat tant dura.

Sàhara hurria!

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies