La Iris Hidalgo als campaments.

TOTS MIREM EL MATEIX CEL
El 8 de març de 2019 vaig iniciar el meu viatge als camps de refugiats sahrauí, 12 dies en els quals vaig viure una realitat de la qual no estem acostumats, desconnectant de tot el que ens envolta i vivint aquella experiència que marcaria un abans i un després en mi mateixa.

Quan vaig arribar a l’aeroport de Tindouf va ser quan em vaig adonar compte de l’inici de la meva experiència i de què ja no hi havia marxa enrere, estava allí i no sabia tot el que em trobaria.
Era de nit, estava al bus i havíem arribat als camps de refugiats sahrauí, vaig baixar d’aquell bus desconcertada, tot era desert, estava a punt de conèixer a la família que tindria durant 12 dies, la Mariam, l’Ahmed i els seus fills, des d’un primer moment em van fer sentir com a casa, la Mariam és una dona treballadora, tranquil·la i que amb la seva mirada et transmetia molta tendresa i pau.
L’Ahmed és divertit, curiós, generós i molt amable, li agradava molt escoltar-nos i ens ensenyava moltes paraules en Hassaní, a més a més vaig poder compartir els 12 dies amb la germana i els nebots de la Mariam; la Najwa, una dona treballadora i molt divertida que li agraden molt els idiomes, va ser la nostra traductora durant els 12 dies, a més a més d’explicar-nos més sobre la seva situació que estan vivint.

Durant els 12 dies vaig poder veure i conèixer de primera mà la situació per la qual estaven passant, el Mou, el nostre amic i guia de l’experiència ens va explicar tota la història dels campaments de refugiats sahrauís i els plors i els sentiments de ràbia i dolor augmentava cada cop que coneixia més i més d’aquell poble, 45 anys confinats, amb l’esperança de què tot anirà bé, lluitant pels seus valors i drets i amb l’objectiu d’aconseguir la llibertat del poble sahrauí, la unió entre tot el poble és la força que els mantenen units i és un gest d’admirar.

Gràcies a aquesta experiència vaig tenir l’oportunitat de conèixer un poble que lluita cada dia pels seus drets, unes persones de les quals hauríem d’aprendre molt, i uns valors que m’han aportat la persona que sóc ara.

Després de la meva experiència als camps de refugiats sahrauís puc dir que gran part de la meva essència es va quedar allí, i no hi ha un sol dia en el qual no recordi a les persones que vaig haver de deixar allí amb una lluita que ara també forma part de mi.

Com em va dir el meu amic Mou: “La esperanza es lo último que se pierde cuando todo está perdido.” I l’esperança ha nascut per compartir-la.

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies