SENTIMENTS A FLOR DE PELL
Em sento plena; plena de records, vivències i amor. Però buida en paraules. Em costa reduir milers de moments a simples i redundants mots que s’esfumen en llegir-los. Parlem de quelcom inexplicable amb la ment però completament transparent amb el cor.
Bé, intentaré transmetre, almenys una petita part, el que m’ha comportat aquest viatge als campaments de Refugiats Sahrauís.
El meu interès en la causa Sahrauí es va sentir incrementat notablement des de la primera xerrada on vaig assabentar-me de la realitat del conflicte i la situació en la que es troben, de manera injusta, tantes persones. Cada petita informació que anava rebent em feia estar més segura de que JO VOLIA ANAR-HI! Vaig escriure la carta de motivació i vaig presentar-me a una entrevista purament sincera de la qual vaig sortir una mica descol·locada i impacient a l’espera d’una resposta.
Era divendres, estava enmig de la classe d’empresa i iniciativa emprenedora, quan va sonar el meu mòbil. Era un número molt llarg, i sabia del cert a que pertanyia… Posant a la professora en un compromís vaig respondre la trucada amb una veu inquieta, nerviosa i tremolant. HAS ESTAT SELECCIONADA! En penjar el telèfon tots els company preguntant i jo callada durant uns segons; no sabia com reaccionar… QUE ME’N VAIG AL SÀHARA!! Vaig exclamar finalment i sense acabar de creure’m-ho. Els meus ulls estaven plorosos i el meu cervell intentava assimilar la situació. En sortir de classe les trucades a la meva mare i la meva germana van ser immediates. I llavors sí, uns escalfreds em van recórrer el cos; pell de gallina, llàgrimes… Ja m’hi estava trobant, marxava en 2 setmanes.
Quedades amb els referents i els companys de viatge per conèixer-nos i per preparar coses on les ganes d’agafar l’avió s’anaven multiplicant. Fins que va arribar el dia; 03 de Març de 2017, les 3 del migdia, al camp d’esports. Un autobús i milers de sentiments dins de nosaltres i les nostres famílies. L’aventura començava.
Després d’unes 12h de viatge, 2 autobusos (Lleida- Barcelona i Aeroport de Tindouf – Camp de Refugiats AUSERD) i 2 avions (Barcelona – Àrgel i Àrgel- Tindouf) vam arribar a les nostres cases; on ens esperaven les famílies amb els braços oberts. Només es veia desert il·luminat a la llum de la lluna. Ens vam posar a dormir a l’espera de que es fes de dia per començar a viure el que aquell indret incomprès i tant màgic a la vegada ens regalaria.
Bé, el dia a dia es difícil d’explicar; de fet, per mi, tota l’estància al territori Sahrauí em costa definir-la… Dins la meva família solament un membre parlava bé el Castellà, però no ens preocupava, ja que la resta parlava un idioma universal que es basava en gestos, mirades i abraçades que et transmeten tot el que necessites en cada moment.
Les seves condicions de vida no són fàcils però saben portar-les de la millor manera possible. Sempre amb un somriure a la cara, ajudant-se uns als altres i fen-te sentir un d’ells. No ets un estrany, ni un foraster, ni algú superior; ets un més. Jo he marxat per tornar, tornar a visitar la meva família. Una família de debò. I es així com et fan sentir. Cada petit missatge que rebo per part d’ells em dona un petit salt d’alegria el cor i m’omple d’energia com una càrrega rapida i extrema.
Vam realitzar pràctiques en centres relacionats amb el que cadascú de nosaltres estudiem on vam poder viure de primera mà les diferències, el sistema i els mètodes que utilitzen. Vam visitar diversos llocs dels campament, alguns molt interesants i d’altres difícils d’entendre, però no per això menys interessants. Personalment el més dur per mi va ser la visita a AFAPREDESA i a NOVA. Aquell dia vaig arribar a fer-me un plantejament més enllà del que havia pogut preguntar-me fins en aquell moment… COM L’ÈSSER HUMÀ POT ARRIBAR A TREPITJAR TOTS ELS DRETS PELS QUALS HA ESTAT LLUITANT TANT DE TEMPS, PER UNA RAÓ POLÍTICA I TOTALMENT DUTA A TERME PER UN INJUST BENEFICI PROPI?
Doncs bé, moltes preguntes sense resposta. Però realment, el valor més important es pot trobar en aquestes qüestions les quals necessites reflexionar internament. Cada nit la teràpia de grup amb el Pedro estava plena de moments on tots ens abraçàvem en un coixí de llàgrimes plenes d’incomprensibilitat, por, indignació, amor, contradiccions que no sé com explicar i brillaven sota la llum de les estrelles.
Caminar descalça per la sorra, sota la llum de la lluna, el pèl de punta i la ment descansada però sense parar de pensar… ELS SENTIMENT A FLOR DE PELL.
Després de 10 dies, molt rics en vivències i aprenentatges, que van passar massa ràpid; vam haver de dir adéu. Despedir-nos d’una gent i un territori en el qual vam presentar-nos amb les mans buides i vam marxar amb el cor ple. On la nostra estància aporta poc cap a ells i tant cap a nosaltres i on anhelen el nostre retorn com qui més desitja una cosa.
L’arribada va ser dura, i no em refereixo a haver de dormir tirada al terra de l’aeroport unes hores , ni al mal de panxa, ni al cansament… sinó a deixar enrere allò que tant em va ensenyar i em va canviar la vida.
No es tracta de quantitat sinó d’intensitat.
MARIA LLENA CARBONELL