La Shelly Woodgate als campaments

Vam marxar cap als camps de refugiats d’Argelia 16 desconeguts, i vam tornar una família.

Quan vas a un lloc desconegut, nou,emocionant, un lloc amb una història difícil, amb unes persones amb una vida injusta, és impossible no fer-t’he algunes expectatives abans d’arribar allà. Jo, els dies abans d’anar pensava “no t’estàs fent expectatives, no saps el que et trobaràs” però inevitablement el meu cap ja estava pensant el que passaria allà, el que veuria, i inclús em creava situacions
que podrien passar, amb la sorpresa de què va sortir tot al revés i va ser el millor que podria passar.

Quan vam arribar a la casa on 3 dels meus companys, jo i un dels referents passaríem els 12 dies següents, em va envair un sentiment d’excitació, vaig mirar el cel i juro que mai havia vist brillar tant les estrelles.

Al despertar i sortir a fora ja se’m va trencar la primera expectativa, pensava que sabria com seria el terreny, i que equivocada estava, ja que si hagués anat en direcció recta tota sola, us asseguro que no hagués sabut tornar a la casa.

La meva excitació continuava present mes el nerviosisme de conèixer la família que esperava per conèixer-ns. En entrar a la haima i començar a parlar amb la família, em van passar els nervis i em va envair un sentiment de comoditat, i de sorpresa. Una de les coses que recordo més és aquest primer contacte, ja que una de les primeres coses que em van preguntar va ser per la meva família, i
per un segon no vaig reaccionar, perquè no podia creure com sense conèixer-nos, em preguntessin per la salut de la meva família. I em va costar de creure perquè no és un costum que tinguem aquí.

Durant l’estada allà em vaig adonar que el teu cap fa un “click” mai saps quan passarà, i no s’ha de forçar, perquè aquell “click” apareix. Imagino que el meu cap, als primers dies, no va estar preparat per afrontar tot el que veiem, el que ens explicaven, i el meu cor tampoc ho estava. El segon dia ens van explicar tot el conflicte. Per cada lloc que anàvem a què ens expliquessin una part del conflicte, el meu cor es trencava una mica, fins a tal punt de pensar que volia “tornar a casa”, no perquè tingues por, sinó perquè creia que no estava preparada per saber, per sentir les injustícies i perquè m’envaís un petit sentiment de culpa.

No vaig entendre mai la gent que deia que plorar estava bé, fins que plorar em va alliberar, i vaig plorar molt, plorava mentre pensava, i quan pensava els meus pensaments s’obrien, i quan s’obrien era capaç de començar a entendre els sentiments que estava sentint allà. I cada sentiment, de tristesa, d’alegria, d’angoixa, d’inseguretat, d’injustícia, de preocupació, d’eufòria, el meu cap feia “click” i us juro que els sentiments que vaig sentir allà, aquella barreja de sentiments, no l’he tornat a sentir, després d’un any, aquí a Catalunya.

És difícil de creure com es pot arribar a tenir dos famílies, però de veritat les tinc. Perquè encara que estiguin lluny, i que el contacte no sigui diari, ni mensual, saps que estan allà, i que durant aquells 12 dies, era part d’aquella família. Amb cada conversa aprenia, amb cada broma aprenia, i el dia que vaig aprendre més va ser el dia que malauradament em vaig posar malalta i em van
cuidar, i un a un em venien a veure, i encara que no ens enteníem verbalment,amb els ulls m’ho deien tot. Mai podré agrair tot el que em van fer veure, entendre, i sentir, així que “sukran”.

Un dels factors claus d’aquesta experiència van ser les persones que m’acompanyaven, érem tan diferents tots, però aquestes diferències que d’entrada semblava que ens separarien, van trobar la manera d’ajuntar-nos, i més forts. Vaig entendre la frase que diuen, “la unión hace la fuerza” i us juro que allà, amb ells em sentia indestructible. Allà sentia que era impossible caure, perquè tenia moltes mans per agafar-me, i això ho va fer possible perquè tothom va trobar la manera de ser ell mateix, sense por, i amb total llibertat. Així que agraeixo a tots i cada petita part d’ells per ser com són i els sentiments que van arribar a generar-me allà. Igual que els meus referents per il·luminar el camí, al Pedro per la seva saviesa i fer-nos anar un pas més enllà, al Mou per les seves converses plenes d’experiències i per fer-nos veure que “todos miramos el mismo”, però sobretot, al Jose, per estar en els moments de pallassades, de ratllades, d’ofuscació, de somriure, de llàgrimes i de molts moments mes, però sobretot per fer-me sentir tan especial.

Així que vam marxar 16 desconeguts però vam tornar una família.

Ús de galetes

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de galetes ACEPTAR

Aviso de cookies