[vc_row][vc_column][vc_column_text]
Per mi no és difícil explicar el que vaig sentir durant aquells 10 dies, és imposible.
Abans de marxar tens espectatives, preguntes, inquietuts… I quan arribes allà tot canvia. Les espectatives es fan realitat, ho observes tot amb delicadesa, sense deixar-te ni un raconet, les preguntes que se’t passen pel cap son totalment diferents a les que tenies abans de marxar, tens ganes d’endinsar-te en la seva cultura, les seves tradicions, saber el que senten i com afronten el problema amb el que estan vivint…
La gent que viu allà porta 40 anys lluitant per la seva llibertat, 40 anys sense reconeixement, 40 anys en silenci… Són gent impressionant, amb una valentia que no la trobes a cap lloc, amb una valors ferms i una capasitat de persistencia innata i sempre amb un riure a la boca, algo impressionant!
Vaig estar en una familia d’una persona, la Hindu, tenia tota la familia entre la zona ocupada i Espanya, i vivia amb molt poc, però a nosaltres ens va fer sentir en tot moment com a casa, ben atessos, valorats, estimats… Acabes els 10 dies amb uns sentiments cap a totes les persones d’allí que no sabies ni que existien.
I ara l’únic que vull és que tothom prengui constancia de les injusticies que hi ha en aquest món, que la gent s’endinsi en el conflicte i que fiqui el seu granet d’arena per poder parar totes aquestes inhumanitats.